A casa hi ha una nodrida congregació de mandarines aquests dies. No les he comptades perquè sempre vaig de pressa al matí i cada dia en resto (bé, això últim és una raó lògica que se m'acaba d'ocórrer). No sé si el número de grills de mandarina és una constant, amb menys raó sé res de numèric pel que fa a les mandarines de casa meva, ni per fora ni per dins. Són lluents sense necessitat que el fluorescent estigui obert, perquè a la llum del dia no l'encenem; a la nit, enretirem la fruitera a un racó del marbre de la cuina, així que pot ser que la seva lluïssor es mantingui més o menys per no tenir després incidència directa de llum artificial.
Dic això perquè tinc una visió de gran imprevisibilitat per succeir en una zona tan precintada d'expressionismes com ca meva i d'hora. La visió sóc jo - és el que té aquesta càmera visionària que ara consulto- allargant el braç al centre de la taula, i descartant una mandarina per tenir massa fullatge i considerar-la exòtica, i en apartar la vista, mirar una persona que rentava els plats que jo no coneixia absolutament de res, coberta amb un drap al cap, d'ètnia magrebina. Si jo aquí dic que el que més m'ha impactat de la visió és que és salvatge, se m'entendrà malament, però és així. Al metro, mentre me mare em parlava he recordat una cosa que em va dir me mare, que és que la dona de fer feines està tullida i ha dut una amiga per ajudar-la en les tasques de la llar.