Ahir amb Sergio a un restaurant mexicà, les seqüeles. Em recolzava en les idees de negocis i veure aquell cambrer, tot de negre i tan alt i gros, i els frijoles densos i foscos, pràcticament les materialitzava. Vaig sortir-ne amb la impressió que em podia tranquilitzar perquè algunes de les meves pensades estaven més a prop de la realitat del que em semblava, com si aquesta formés una mena de bossa feta per resistir el pes del temps.
L'hivern és un bon moment per menjar bèsties calentes de terra. Això és una estupidesa, però el plaer va ser tan gran que em va fer adonar que me n'adonava. El restaurant, auster, va infondre en el meu amic una mena d'entusiasme que mai li havia vist i que, en contrast, vorejava la frivolitat. Mai l'havia vist demanar amb tanta seguretat una cosa i fins i tot esplaiar-se en les demandes. Si arribava a fer petites incursions educades en la vida dels regents...
Tot el que tenim per ara són aquests moments entre copes brutes. Però en línies generals, encara em sento atrapat en la crisi d'un individu ferm i compromès que m'ha traspassat la mare, la malfiança respecte del món del pare, i l'evidència rotunda que com a mínim aquesta època beneficia una dissolució que no sé d'on treure agradable.