Retrobament universitari, amb grans dificultats per socialitzar-me amb la gent que no m'interessa. Espero que no els sàpiga greu. Quan al meu costat - sona canned heat per escriure, i el pare gaudeix- hi ha algú que crida molt l'atenció, si ja em va bé, ja em va bé.
El Jordi, aquesta gran bèstia de totes les raons pressumptuoses d'anys enrere. Anar-hi és gaudir de caure en els defectes de la joventut, pensar si se n'ha sortit encara, recórrer els camins en el punt exacte de supèrbia i indiscutible encert on vam deixar-los i observar els amaneraments mutus davant aquesta obscenitat. Em fa la impressió que entre ell i jo podríem no haver de llegir cap llibre, com si ens donéssim una certesa suficient l'un a l'altre. La gràcia, però, és que sempre que ens veiem se'ns gira feina.
Conversa interessant sobre el present i el futur que potser certifica que hem fet les paus encara que l'entenguéssim diferent, i probablement la clau de tot hagi estat que jo trobés un relat per a la meva resignació i ell escoltés. Tothom anava desfilant i tot cada cop estava més obert; no és casual que acabéssim la nit els mateixos de sempre, empesos per una mena de curiositat picant que depassava les obligacions que feien marxar els altres. Em pregunto si marxen sempre, si no hi ha res mai que els faci quedar-se.