Corprès per com encerta l'Espada avui a El Mundo sobre la Maria del Bonet i el seu Es fa llarg, es fa llarg esperar.
Després he estat pensant en la gent que escriu i he estat escoltant música i la sensació d'una veritat fonda m'ha sobrevingut, talment fes temps que esperava: d'escriure, només me n'interessa la música (Verlaine); però és que de la música, només me n'nteressa la lletra.
Són pocs els moments de retrobament i són infinitament superiors a qualsevol certesa a la qual s'accedeixi pensant, fins i tot la més sublim quan aconsegueixo per un moment explicar-me a mi, crec. Jo no sóc això, jo sóc allà.
Jo no puc edificar panteismes
amb lletres sonores, primes, atees
ni calcular la trajectòria
d'uns dits que volen reposar
He estat i rebut totes les coses de la cambra
i si hagués durat més temps, més n'hagués estat
em veia capaç de ser el passadís
i uns llavis que s'obren
i de tenir un jardí a qualsevol lloc
Sempre em dic, quan això passa
recorda exactament el que és
però no sé mai com s'hi arriba
ni quin color em té els ulls tancats.
Cantar jo no puc, la bellesa fragmentària
la cançó és bella i humil
l'arquer era efectivament la trajectòria
Els poetes que vaig llegir
m'agradaran demà quan s'hagi acabat
tot el neguit que avui em tempta.