Feia molt de temps que no escrivia. Res no canvia, de totes maneres. Nosaltres oblidem i la mort ens va recordant, i allà al fons ens estira amb un llenguatge colossal. Els nostres èxits, aconseguits, no són nostres, i se sumen a un món que no està fet per a nosaltres. Les anècdotes, tothom en té moltes, només són el defecte de la perspectiva. Tanmateix, és aquest judici sumaríssim definitiu i ridícul la base de tot engany, la càmera enfocant avall.
No feia molt de temps que no escrivia; el que passa és que tinc por d'estar-me deformant. Com més endins crec que penso, més m'adono que perdo facultats. No puc comprendre-ho pas tot, però no estic fet per deixar de comprendre. No vull ensucrar la meva incapacitat per seguir així, però ves si no ha de ser millor aquesta imbecil·lització extrema, d'hemisferi, si no m'agrada el meu passat.
Tot el que espera és sobretot aliè, i el que mai vindrà és meu i d'aquells que em precediren. Aprendre a comptar és millor que aprendre a escriure. Tens els números com tens les siluetes que evidencien els límits de les paraules. Són la paret mestra de l'engany que hom ha de mirar de derribar, escasses, inútils les forces; silencis d'allò que no han volgut, o no han sabut explicar-te.