Sempre m’han interessat les omissions. Recordo una expressió de moda fa uns anys entre els nens repel.lents: “¿Qué parte de (X) no entiendes?”. A mi m'haurien de preguntar:“¿Qué parte de todo, en general, no entiendes?”. Jo em resistia a entendre que l’aire era un tema resolt. Per força, amb els anys s’acaba veient com al nostre voltant les sil.luetes encaixen, els cossos dels homes i la resta, com aquelles figures geomètriques de fusta de l’escola; tot, tant les absències com les presències. Se’ns acaben les preguntes perquè tot és on ha de ser, sense escletxa ni alteració descomunal d’aquest ordre: la gent es mou i sí, el vent corre, però ja està. Jo mai he pogut funcionar amb aquesta idea. Per mi, el buit és un immens protagonista de tot plegat, un enemic estimable i bell. I si cadascú fa la seva pàtria a partir de les coses que més li han arrelat els primers anys, allò que a mi m’hi lliga, allò que cal preservar de la futilitat, és la buidor total. Cal saber detectar-la i humiliar-nos mesurant-la, enlloc de vantar-nos posant-li noms abstrusos de llibreria d’herbolari. I molt menys obviar-la, ja dic. Obviar la buidor és una forma especialment fastigosa de vantar-nos.
Sento una gran passió per les xifres, odio les paraules grasses. I per què escric? Per una cosa que escriptors ja han ressaltat: escriure fa cordes davant el blanc en el sentit físic; en el sentit immaterial traça les siluetes d’allò que podem conèixer i crear. Construeix petits artefactes polits i coherents, nòduls que només es tenen els uns els altres per fer camins discrets i d’aspiracions limitades a la seva extensió. Ni per un moment vull creure que els cossos són capaços de gran cosa sense tenir el buit en compte. No podem fer com si no hi fos, i l’escriptura materialitza l’existència d’una manera humil i recorda a cada costosa paraula l’enorme poder que s’hi oposa. Escriure per mi és existir amb sentit comú, no creure’s que tinguem res guanyat. Escrivint, ressegueixes, i mica a mica, vas assumint que et desposseiran de qualsevol embalum i que no tindrà entitat gairebé cap aportació que tu consideris imprescindible. Com per molt que tinguis una idea bastant lligada, certa i brillant, quan la intentes emparaular o escriure, no sortirà altra cosa que una corda finíssima que es desplega com sap i que amb prou feina defineix volum. No podràs pas defugir els dictamens i com a molt de tot el que volies dir, un cop feta tota la neteja, se’n sumarà en valors absoluts a l’univers una ridícula engruna. Com volent ser un eriçó t’has quedat en agulla, que punxa per un irrisori lloc i tot és límit, malgrat tanta solidesa!
Havia abandonat aquest escrit en una carpeta fins que m’hi ha fet pensar una notícia publicada avui per EFE: Gregory Perelman finalment i discreta ha trencat el seu ‘estrany’ silenci. En una entrevista a un mitjà local, el matemàtic que va enlluernar la comunitat científica en ple resolent la conjectura de Poincaré ha explicat per què va rebutjar el premi d’un milió d’euros i totes les lloances que li plovien d’arreu, seguint amb la seva vida a un miserable apartament rus on cuida de se mare. I doncs per què ho ha fet? Diu que ja ha après a calcular els buits: “Los vacíos están por todas partes. El poder de calcularlos nos da grandes posibilidades. Ahora díganme, ¿por qué tendría que correr a buscar un millón?”