Li he robat la millor rosa a la meva cap. Era una rosa altiva i carnosa, jove i senzilla, d'una gran dignitat. Tenia llavis i forma i quedava elegant. M'he colat al seu despatx i ves, l'he agafat. Jo la veritat és que estava molt cansat i mentre ho feia he perdut totes les forces; ha estat l'últim alè.
Un dia com aquest dia, gel i geometria, he vist un paó passejant pel jardí i un pou decorat de filferros, m'he trobat en un mcdonald's els amics de les arts.
I també en aquesta casa hi dormen artistes. La nena que ara et mira té les dents de se mare i és d'una timidesa exultant. Les roses no deixen de ser herba i vergonya i repeteixo que aquí dormen artistes; descansen en cadires de jade i prenen infusions. S'estiren d'allò més bé.
Ningú està en possessió de la veritat absoluta, però la veritat absoluta ha pres possessió de tots; i és només un compte enrere per ca'scú en aquesta gran plaça gris. Juguem a les cadires, si una l'enretires et quedes dempeus i no saps quin vent que fa. Jo crec en aquests rigors i en dur abric, mira.